Tractament de l’Acrofòbia amb Realitat Virtual

L’acrofòbia, també anomenada por a les altures, és una condició que preval entre el 3% i el 5% de la població general (Antony, Craske, & Barlow, 1995) i que no necessàriament ha de ser patològica. De fet, només implica un problema quan la resposta ansiògena és insuportable o quan produeix atacs de pànic, sensació de sufocació, por de caure, etc. L’acrofòbia forma part de el subtipus de “fòbies específiques”, en el qual una resposta d’ansietat intensa, fins i tot de por, emergeix quan el pacient entra en contacte amb un estímul específic, en aquest cas, quan el pacient està situat a una alçada o una elevació determinada.

Hi ha diversos agents implicats en el desenvolupament i manteniment d’aquesta fòbia i Coelho, Waters, Hine i Wallis (2009) consideren factors associatius no hereditaris i associatius condicionats en el seu model. Per tant, es considera un fenomen multicausal perquè no tots els pacients que semblen patir aquesta fòbia l’han desenvolupat de forma condicionada o apresa. A més, en un estudi longitudinal realitzat per Poulton, Davies, Menzies, Langley i Silva (1998), aquells que van participar en l’estudi i van patir lesions i caigudes significatives abans dels 9 anys no mostren una resposta fòbica quan tenen 18 anys.

No obstant, hi ha persones que a l’exposar-se a les altures mostren respostes d’ansietat molt per sobre del que és saludable. En aquests casos és essencial tractar al pacient perquè mostra un intens nivell d’acrofòbia que el pot portar a evitar qualsevol situació en la qual no estigui arran de terra. La intensitat de la resposta d’evitació depèn de les condicions de cada pacient i de la situació però, particularment, és important comprendre com es manifesta a través d’un continuum, és a dir, una escala de situacions en què el pacient està exposat a unes altures determinades que fluctuen entre pujar un pis per les escales i situar el pacient davant d’un precipici molt elevat. Així podrem analitzar la importància, la repercussió del trastorn i la fase en què es troba.

És important esmentar que la realitat virtual és una bona alternativa comparada amb les tècniques tradicionals d’exposició en el tractament de l’acrofòbia per diversos motius. En primer lloc, la realitat virtual ofereix al terapeuta un major control de les variables d’exposició, el qual és molt útil si tenim en compte la dificultat de trobar un entorn òptim per tractar aquesta fòbia.

En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, es tracta d’un tractament menys costós pel que fa a logística, temps i esforç, ja que la realitat virtual permet modelar la situació i, per tant, no requereix que el pacient i el terapeuta es desplacin per trobar els llocs idonis per a una exposició en viu. Finalment, hem de tenir en compte que disminueixen les probabilitats que el pacient no vulgui sotmetre’s al tractament i que la realitat virtual és una teràpia, pel que fa a tractament, igual d’eficient, com a mínim, que l’exposició en viu (Emmelkamp, & cols ; 2002).