El diagnòstic de TDAH és quelcom que la majoria dels pares no sap com encaixar quan arriba

RESUM
El diagnòstic del TDAH es quelcom que la majoria dels pares no sap com encaixar quan arriba. La informació contradictòria sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i/o Hiperactivitat ( TDAH) que hi ha a Internet i la falta de consens entre els professionals, juga en contra dels nois/es que el pateixen i en moltes ocasions, dificulta el diagnòstic i una intervenció precoç. Per als pares, és fonamental estar preparats a l’hora d’enfrontar-se a aquest diagnòstic d’una manera conscient i informada. D’aquesta manera, podran demanar ajuda en les principals necessitats dels seus fills i actuar d’una manera adequada tant el l’àmbit familiar com l’escolar. Què fer?
El primer que els pares d’un noi/noia amb sospita haurien de tenir clar són les passes que han de donar per aconseguir una valoració que els permeti la suficient tranquil·litat de que els resultats que els mostren són fiables. Per això, és fonamental saber quins són els especialistes amb formació i experiència suficient per a realitzar aquest tipus d’avaluacions. La dificultat d’aquest fet es basa en que aquest fet no està definit per especialitats. Tant un pediatra com un psicòleg, per exemple, podria realitzar correctament el procés. La principal diferencia està en l’experiència i formació de cada especialista. Per altra banda, el tractament es un altre dels pilars fonamentals en aquest procés. Els progenitors haurien de ser informats pel professional que realitza el diagnòstic,de que les opcions de tractament inclouen de forma preferent la medicació conjuntament amb diverses intervencions psicològiques i pedagògiques.
Tot aquest pla de tractament del TDAH s’ha de realitzar de forma personalitzada en funció de les característiques de cada pacient i la intensitat dels seus símptomes. A més, ha de comptar amb la participació dels pares juntament amb els professors i l’entorn socioeducatiu del nen/a.

Possible diagnòstic de TDAH
Per a que es pugui plantejar un possible diagnòstic de TDAH, s’han de complir els següents criteris marcadors pel DSM-5 ( Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals, cinquena edició):
-Manifesta aquestes conductes o alguna d’elles de manera desproporcionada comparat amb altres nens de la seva edat i respecte el seu grau de desenvolupament.
-Està present des d’ una edat precoç ( abans dels 12 anys)
-Afecta almenys a dos ambients diferents de la vida del nen: escolar, social i/o familiar.
-Deteriora significativament la vida del nen.
-No es causat per un problema mèdic, tòxic o altre problema psiquiàtric.

Informar sobre el TDAH als fills és fonamental
La majoria dels nens/es, d’una o altra forma, estan preparats per entendre els aspectes bàsics del TDAH. Evidentment, no ho hem d’explicar igual a un nen de sis anys que a un de setze, però hi ha maneres de fer-ho per a que els dos ho entenguin. Per exemple, a un nen de sis anys li podem explicar, per exemple, que la teràpia per el dèficit d’atenció és un joc per a prendre més ràpid.
Altre aspecte important és incloure en el procés a tota la unitat familiar. L’ existència de germans grans o menors és un factor que no podem ignorar a l’hora d’organitzar el dia a dia d’un nen amb TDAH. Explicar-los-hi el que passa d’una manera senzilla o dir-los-hi que necessitem fer les coses d’una determinada manera, això ajuda a implicar a tots i millora els resultats. Això és quelcom que hem d’intentar extrapolar al nucli familiar ampliat sempre que sigui possible, inclou avis i família directa que comparteix responsabilitats en la criança d’un nen amb TDAH.
Els quatre consells clau:
1. Els nens amb TDAH són proclius a patir discriminació per parts de companys i/o professors. La falta d’informació sobre la hiperactivitat i la subjectivitat sobre altres símptomes com el dèficit d’atenció o la impulsivitat fa que molts nens amb TDAH siguin catalogats com a ganduls.
2. Per evitar això, el més recomanable és que les famílies de nens amb TDAH s’uneixin i treballin de manera conjunta per a conscienciar sobre el dèficit d’atenció i difondre en els medis de comunicació i les xarxes socials sobre la hiperactivitat.
3. Els col·legis, amb excessiva freqüència, són indrets hostils pels nens amb TDAH. La falta de suport del professorat a un nen amb TDAH pot tenir repercussions. Això unit amb les dificultats d’integració social que aquest trastorn por produir, fa que els nens amb dèficit d’atenció són susceptibles a patir assetjament escolar.
4. Es obligació de les administracions treballar per a donar als nens amb hiperactivitat tots els recursos necessaris per a desenvolupar totes les seves capacitats i convertir-los en persones plenament integrades en la societat en cada moment de la seva vida.

El futur d’un fill amb TDAH
Una qüestió poc coneguda i que hauria de tenir més repercussió quan parlem del TDAH és la possibilitat de resolució del mateix. Des de fa anys es coneixen moltes dades sobre les causes i el tractament del TDAH així com dels efectes positius a llarg termini relacionats amb el tractament. Per això, un dels aspectes més rellevants és la detecció i la intervenció precoç. Com més aviat actuem més possibilitats haurem de millorar la qualitat de vida dels nens/es que el pateixen i més opcions tindran de poder trobar en algun moment, una vida lliure de les dificultats derivades del TDAH.
Superar-ho no és cosa d’uns poc mesos. Guanyar-li la guerra al TDAH comporta lluitar contra múltiples batalles al llarg del temps i de múltiples fronts dia a dia. Per si fos poc, els símptomes de TDAH van canviat amb l’edat, evolucionen de forma variable tant en tipus con en intensitat. Això dificulta el seu reconeixement i en molts casos, fa pràcticament impossible la seva detecció. Per evitar-lo la nostra millor arma és la informació i la conscienciació dels professionals de l’educació i la sanitat.

Les 4 àrees de la parella que has de cuidar
1. Els pares de nens amb TDAH pateixen uns elevats nivells d’ansietat. Els motius de conflicte són més freqüents i en ocasions molt importants. Això fa que sigui extremadament difícil mantenir un bon nivell de consciència familiar.
2. Aquestes dificultats que presenten les famílies no només estan relacionades amb els estudis sinó amb la conducta, les relacions socials, i amb la seva actitud dins de l’entorn familiar.
3. Per evitar les conseqüències negatives del TDAH en la parella, és fonamental que ambdós pares es facin responsables de l’atenció i la cura de les necessitats dels fills directament relacionades amb el trastorn. Aquest fet inclou tot el tractament.
4. El coneixement que els pares tenen sobre el TDAH és un dels factor que més importància ha mostrat tenir en l’evolució a llarg termini dels nens/es. També en la qualitat de la convivència dins de la família. Si un dels pares no coneix adequadament el TDAH es generen més discussions, més retrets i més adversitat en la dinàmica diària degut a la falta de comprensió.

Font periodística: El país
URL: http://psiqu.com/2-57974